Hi all English speakers! (or non-catalan speakers)
I promise you that the next entry will be in English. I am still working on it. But in the meantime Lluis has written a "story" for the children, describing our trip from Srinagar to Leh. And that has to be in Catalan, of course!
Write to you soon,
Sandra
Aquest es el viatge de Srinagar a Leh explicat a la manera de conte infantil per als més menuts de la familia: la Lucia, l`Helena, en Toni i en Marcel.
La Lucia ja ho podrà llegir tota sola, l`Helena i en Toni, gairebé ho podrien fer, però millor que sigui la Mireia o en Joan; o encara millor: que siguin les avies, que d’això de contes i històries en saben un munt. La María i en Raül li llegiran a en Marcel just abans de posar-lo a dormir, que després de la travessa que va fer nomes neixer, ja podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que ara per ara es el viatger més gran que ha tingut la familia.
Bé, comencem:
Varem sortir de Srinagar ben aviadet, amb el son encara darrera les orelles. A l’autobus hi habia un senyor molt vellet que era l’encarregat de pujar les maletes al sostre. Haurieu de veure com s’enfilaba per l’escala amb unes maletes grans i pesades sobre l’espatlla. Per cada maleta que pujaba s’enportaba 10 rupies que vindrien a ser uns 20 centims d’euro (que no està gens malament aquí, no us pensessiu!!!).
Quant l’autobus es va posar en marxa, ja sentiem un formigueig a les cames de l’emoció que representa empendre un viatge per una de les carreteres mes altes del mon. El paisatge es verd i a cada banda de la carretera es veuen casetes fetes de fang i camps d’arròs que brillen com miralls per l’efecte del sol que s’hi reflecteix. Al mig del verd s’hi veuen puntets de colors: vermells, granates, taronges, blaus… son les dones que, ajupides, recullen, un per un, els manats d’arròs. Quina feinada!!!
Quant portaven un parell d’horetes de cami varem fer la primera parada per pendre un té ben calentó i allà ja veiem que la carretera començaba a enfilar-se. Els camps d’arròs anaven desapareixent i al seu lloc, apareixien uns arbres enormes, tant alts que, de vegades, no veiem ni el cel. El riu que corria a la nostra dreta, cada vegada s’anava fent més gran i les aigües baixaven més ràpides. Aquí es quant varem veure, per primera vegada els cims nevats de les montanyes de l’Himalaia. Quin espectacle!! Mai no haviem vist montanyes més altes que aquelles.
De sobte, veiem una gran taca blanca que baixa de dalt de tot de la montanya fins a la vora del riu. Ens freguem els ulls i ens pessiguem per comprovar que no estem somiant. No, no, no estem somiant, el que tenim davant dels nostres ulls es una enorme glacera que el sol s’entesta per desfer. A partir d’aquí, en veurem moltes més i encara més grosses.
La Lucia ja ho podrà llegir tota sola, l`Helena i en Toni, gairebé ho podrien fer, però millor que sigui la Mireia o en Joan; o encara millor: que siguin les avies, que d’això de contes i històries en saben un munt. La María i en Raül li llegiran a en Marcel just abans de posar-lo a dormir, que després de la travessa que va fer nomes neixer, ja podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que ara per ara es el viatger més gran que ha tingut la familia.
Bé, comencem:
Varem sortir de Srinagar ben aviadet, amb el son encara darrera les orelles. A l’autobus hi habia un senyor molt vellet que era l’encarregat de pujar les maletes al sostre. Haurieu de veure com s’enfilaba per l’escala amb unes maletes grans i pesades sobre l’espatlla. Per cada maleta que pujaba s’enportaba 10 rupies que vindrien a ser uns 20 centims d’euro (que no està gens malament aquí, no us pensessiu!!!).
Quant l’autobus es va posar en marxa, ja sentiem un formigueig a les cames de l’emoció que representa empendre un viatge per una de les carreteres mes altes del mon. El paisatge es verd i a cada banda de la carretera es veuen casetes fetes de fang i camps d’arròs que brillen com miralls per l’efecte del sol que s’hi reflecteix. Al mig del verd s’hi veuen puntets de colors: vermells, granates, taronges, blaus… son les dones que, ajupides, recullen, un per un, els manats d’arròs. Quina feinada!!!
Quant portaven un parell d’horetes de cami varem fer la primera parada per pendre un té ben calentó i allà ja veiem que la carretera començaba a enfilar-se. Els camps d’arròs anaven desapareixent i al seu lloc, apareixien uns arbres enormes, tant alts que, de vegades, no veiem ni el cel. El riu que corria a la nostra dreta, cada vegada s’anava fent més gran i les aigües baixaven més ràpides. Aquí es quant varem veure, per primera vegada els cims nevats de les montanyes de l’Himalaia. Quin espectacle!! Mai no haviem vist montanyes més altes que aquelles.
De sobte, veiem una gran taca blanca que baixa de dalt de tot de la montanya fins a la vora del riu. Ens freguem els ulls i ens pessiguem per comprovar que no estem somiant. No, no, no estem somiant, el que tenim davant dels nostres ulls es una enorme glacera que el sol s’entesta per desfer. A partir d’aquí, en veurem moltes més i encara més grosses.
Tot el trajecte va durar dos dies sencers, pujant muntanyes altíssimes, amb els cims nevats, i baixant per valls fèrtils plens de casetes, horts i camps d’arròs. Al segon dia, la cosa va canviar completament, les montanyes verdes i plenes d’arbres van donar pas a un paisatge completament diferent. Les montanyes eren si fa no fa, encara més altes, però enlloc d’arbres tot eren pedres i roques, semblava que estiguessin circulant pel damunt de la lluna. I el cel! No voldria oblidar-me del cel. Aquí l’aire es molt net i els cels sont tant blaus que de vegades fins i tot fa malt als ulls de mirar-los.Varem veure de tot: esquirols, manades de cavalls salvatges, cabres de muntanya, ases que semblen cavallets petits i llanuts i que només es troben aquí dalt, guilles, micos…
Quant ja faltaven poques hores per arribar i el cansament feia que ens adormissim als nostres seients varem començar a veure els pastors nómades que muntaven els seus campaments per tot arreu. Allà on trobaven bones pastures pels remats de cavalls i cabres, allà instal.laven les tendes.L’última part del recorregut la varem fer pel mig de poblets amb les cases de fang. A totes les teulades s’hi poden veure banderoles de colors que es mouen amb el vent. Sembla que estiguin sempre de Festa Major ¿quina cosa més extranya, no?
